A pàg. 69:
- Al barri de les Flors? – va contestar – No, nena maca. Tens una idea de la misèria molt betuliana, una cosa així com una ordenada i pudent dignitat. Però espera.
Esperar consistia en anar caminat per un camí massa llarg, massa polsós. Era un camí amb alguna casa de tant en tant que s’enfilava cap al turó de Montigalà. Seguia desprès cap a l’esquerra deixant el barret de pins de Montigalà i les taques blanques de les cases. Travessava uns camps erms, de pols blanca i farinosa, amb alguna herba també polsosa de tant en tant. Ressonava com si sortís de la terra mateixa el ritme de les cigales i sortien dels marges, disparats contra la faldilla de Ció, els llagastos.
.....
- ¿No sabies que una ciutat de barraques, una veritable ciutat, ha nascut aqui? Una ciutat monstruosa cavada dintre la terra. ¿I que els homes viuen sota la pols?
.......
Era realment un poble allò que hi havia a l’altre cantor del tossal. La terra escorxada era vermella i flonja, amb estries venoses, arrugues i bonys. Emergien de la terra, com estranys líquens, finestres i portes, algunes amb cortinetes florejades i testos de geranis vermells. Com si aquell poble hagués existit així, des de molts segles. I algú hagués fendit amb un immens bisturí aquella crosta dura de pols seca, primer, i després la flonja massa vermella.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada