Betulia 001- Badalona a l’any 1940 una visió trista

A pàg: 35
Betúlia no és bonica. Ho vaig anar constatant mentre intentava trobar en el seu teixit de carrers i places, rostres de gent i aparadors una mica de bellesa. Seria fals dir que no vaig trobar-n'hi gens ni mica. Però Betúlia és lletja. És una llarga carretera que passa prop del mar. La nova ciutat treballadora i enriquida ha ofegat el vell poblet de mariners. S'ha anat allunyant del mar a mesura que s'enriquia. Havia estat el seu guanyapà, ara és el seu únic jardí, l'única cosa, inútil i bella. Al costat del mar, separat d’ell per la via del tren i les barques, hi ha un llarg passeig amb una única línia de cases que se’n diu la Rambla de Santa Madrona. Des de la carretera cap a la rambla baixen una munió de petits carrers, més aviat bruts. Aquesta xarxa de carrers està limitada per dos solcs profunds, la riera d’en Jornet a mig jorn i la riera de Capçanes al Nord. Els carrers que pugen cap a muntanya són més nets i escassos. Fins i tot el carrer del Temple, amb la parròquia de Santa Úrsula allí dalt, amb el vell campanar d’aire molt noble, pot arribar a ser bonic al capvespre, quan endevines l’ull de bou buidat, perquè el van cremar en temps de guerra, i de sobte sents el so de les campanes que perdura avall pel carrer. El barri de Santa Ürsula és el més noble de la ciutat. Els seus carrers silenciosos, alguna casa de dimensions folgades – alguna data sobre la llinda: 1743 -, evoca una Betúlia sense fabriques, sense estrèpit, amb una visió lluminosa de grans vaixells sobre el mar. Tot això és la decent Betúlia, l’única que volen admetre els betulians, però més enllà de la riera d’en Jornet, a l’extrem Sud-Est, terra conquerida al mar, hi ha tot un món que la digna ciutat ignora. És el Barri de les Flors, també dit Arraval i per mal nom Mèxic. És una illa de carrers rectes, més aviat amples, amb roderes de carros i pilots d’escombraries. Les cases tenen molts pisos i roba estesa als balcons. Allí hi ha la caserna de la Guardia Civil, la dels Carrabiners i moltes criatures que sobreïxen de totes les portes. De tant en tant, botigues amb cortinetes brutes, disposades amb certa coqueteria que transparenten una llum groga i velada, obren les portes només cap al tard i no s’hi sent mai enrenou de criatures. La gent del barri de les Flors parla un altre llengua, no es passeja per la Rambla, té cinemes propis, balls propis, sales de joc, on aparentment es fa el mateix que en altres llocs semblants de la ciutat digna, però on s’amaga sens dubte una perversió que la misèria subratlla amb cinisme. L’arraval s’acull a la parròquia de Sant Silvestre, on els betulians dignesno posen els peus sinó el Dijous Sant a la tarda per complir les visites als monuments. Les noies de Betúlia, les bones noies de l’autentica Betúlia, saben que no han de passar mai per l’Arraval, i els nois de quart curs solen fer-hi alguna escapada, corrent, cap al tard, amb una pessigollejant i agradable impressió de pecaminositat.