1942 – Un dia de platja des de Barcelona

Aquesta és la crònica recollida, en forma satírica, del que significava passar un dia a la platja venint des de Barcelona, l’any 1942, anys en que no hi havia ni els 600, i la RENFE feia un any que s'havia creat, encara es fa referència a l'escrit, a l’empresa M. Z. A. (Compañía de los Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante) la que feia el servei de tren entre Barcelona i Badalona, i el tramvia quedava tallat per falta de pont sobre el Besòs a Sant Adrià.


De Revista de Badalona any 1942

¿A eso le llaman disfrutar?

El azar ha puesto en nuestras manos, la hoja suelta de un libro de memorias que transcribimos a continuación. Y que por lo que se desprende de la misma ha sido escrita por un barcelonés al que pedimos mil perdones por la osadía de publicar lo que escribió en la intimidad y en momentos de pesimismo. Conste que no vamos a comentar lo que al buen señor le ocurrió, la elocuencia de su original estilo y de los hechos acaecidos dirán más que lo pudiéramos añadir.

“Domingo 26 de julio de 1942 .- Rómulo y Teofilo me dijeron que disfrutaría mucho al salir con ellos hoy para pasar el día en la deliciosa playa de Badalona. Accedí a acompañarles. Nos reunimos en la estación de M. Z. A. a las siete de la mañana; y las colas formadas ante de las taquillas eran bárbaras e imponentes. A las ocho y cuarto habíamos conseguido ya tres billetes de ida y vuelta. Teofilo me ha preguntado si servían para una función de opera, ya que dichos billetes eran de “a-ida”. Le contesto que no; pero que si ha estado alguna vez en la cárcel no le sirve. Parece extrañarle, pero es que no se ha fijado que en el dorso del billete indica que “no es valido para expresos”. Parece que disfrutaremos. Estoy cansado; llevo cinco cuartos de hora en pie. He pasado ya la aglomeración para la entrega del billete. Intentamos subir al tren. Imposible. Es una enorme mole rodeada de gente por todas partes menos por una, la de abajo ¿Qué hacemos?. El maquinista dice que no le esta permitido llevar pasajeros, y el fogonero nos amenaza con su pala. El furgón esta lleno por dentro y por fuera... No hay más solución que esperar la salida del siguiente. Media hora de espera. Rómulo renuncia ya al día de playa, y Teofilo le dice que no se impaciente y que va a disfrutar un rato largo. Se queda. Llega un tren descendente que es el mismo que va a salir dentro de unos minutos para la costa. Pueden más los que quieren subir que cuantos deben bajar, y el tren es tomado al asalto por estribos y ventanas. Nos separamos para lograr mayor eficiencia en conseguir buen sitio; pero es ya tarde Teofilo no ha encontrado otro lugar que estarse tendido sobre la techumbre de uno de los coches. Rómulo de pie sobre un tope, haciendo equilibrios, y yo como un mono en la parte exterior de un vagón de carga.

Sucios y cansados llegamos a las nueve y media a Badalona. Nos dirigimos a la playa pero hay tantos entes pululando por ella, que es imposible encontrar lugar a propósito. No queda una caseta disponible y nos servimos de una de tantas barcas que aquí se hallan. Los rigores del sol del mes de julio se dejan sentir en toda su amplitud. No puedo casi bañarme por falta de espacio. Cada uno cree que es dueño y señor de la arena y agua. Como no voy a estar zambullido todo el día, busco espació para sentarme y descansar. ¡Quimera! Pelotazos por aquí, arena en los ajos por allá... Voy perdiendo la paciencia. Mis compañeros me sugieren dormir y a la vez tomar un baño de sol. Lo logramos hasta las tres de la tarde. Almorzamos. Parca y sobria la comida nos sabe a gloria, a arena, a salina, y a etc. etc. Los rigores del calor se dejan sentir sobre mi piel y me paso la tarde sufriendo.

A las ocho emprendemos el viaje de regreso. En la Rambla observo que los badaloneses nos miran con cara de pocos amigos. Parece que seamos culpables de que ellos gocen de una buena playa. Los trenes llegan a Badalona abarrotados. Imposible conseguir un mal lugar. Va gente hasta en la parte anterior de la maquina. A las nueve y media nos decidimos a ir a por el tranvía. Teofilo dice que se ha divertido, Rómulo, también, pero menos. Yo no. De San Adrián a Mongat no funciona más que un coche. Hacemos cola hasta las diez y media. Estoy rendido de cansancio, mal humor y pesimismo. Me decido a ir a pie hasta el Besós. Mis amigos me acompañan y a las once y cuarto formamos nuevamente cola para el 71. No subimos: nos suben a codazos y puntapiés. El suplicio de Tántalo. Llego a casa a las doce y cuarto materialmente molido.

No me he divertido. Estoy decidido a meterme en cama y no levantarme hasta el invierno. De todo lo que más me ha ofendido es que durante la espera del tranvía en Badalona, sus ciudadanos nos miraban con una expresión de risa irónica que crispaba los nervios.

No pienso relacionarme más con Rómulo y Teofilo. ¿A eso le llaman divertirse?.”
No añadimos más lo prometido es deuda.

Juan de A. Dorato

JA HI SOC

Com pots veure ja puc accedir, avui no tinc temps, pero aviat ja t'hi posaré alguna entrada

Betúlia 007- L’estiueig a Betúlia

A pàg. 98:
Queia sobre els camps, que s’estenien fins arran de mar, una llum morada, i Bufalà, el poble de casetes blanques i campanar a mig fer, encenia dos o tres llums pels seus carrers, inacabats sempre. Les vinyes, morades també, semblaven créixer, perqué la seva foscor s’estenia pels claps de terra remoguda, pels petits rectangles de blat. La foscor anava venint de Sant Sever i només el mar tenia llum. S’havia despertat, d’un cop, l’olor de la terra i el cant dels grills i les granotes.
......
Era el camí ample que conduïa a la Cartoixa i després a l’ermita de Sant Sever.
Sant Sever s’havia convertit, de feia temps en la colònia d’estiueig de Betúlia. Una vella colònia d’estiueig que comptava amb una certa història ja, amb una època d’esplendor quan els Garrit i els Fises i els Perarnau vivien en les seves immenses cases, ara buides. Avui les torres, d’un mal gust afrancesat, eren repartides en pisos, excepte algunes, com és ara la que ocupaven els Pibernat.
.....
La colònia de Sant Sever refeia cada any, en arribar l’estiu, un petit món comunicatiu i afable, semblant potser al d’aquella Betúlia arremolinada al campanar de Santa Úrsula, quan només calia esperar la riquesa o el pa de cada dia pel camí del mar. Dones i gent jove es quedaven a Sant Sever tot l’estiu. En caure la tarda es podia veure la corrua dels cotxes, entre ells els de línia, tots plens de marits que anaven arribant, un rera l’altre, amb la corbata a la mà, primer signe d’alliberació, i na maleta vessant una munió d’encàrrecs.
......
La colònia inaugurava la instal·lació de tots els estiuejants amb la Festa Major de la Font Picanta, que segons es deia (la Font Picanta, era propietat del senyor Pibernat) seria ben aviat envasada amb garantia d’aigua medicinal. Fins aquest moment tothom podia veure aigua de la Font pel mòdic preu de deu centims.

Betúlia 006- La nova Badalona

A pàg. 69:
- Al barri de les Flors? – va contestar – No, nena maca. Tens una idea de la misèria molt betuliana, una cosa així com una ordenada i pudent dignitat. Però espera.
Esperar consistia en anar caminat per un camí massa llarg, massa polsós. Era un camí amb alguna casa de tant en tant que s’enfilava cap al turó de Montigalà. Seguia desprès cap a l’esquerra deixant el barret de pins de Montigalà i les taques blanques de les cases. Travessava uns camps erms, de pols blanca i farinosa, amb alguna herba també polsosa de tant en tant. Ressonava com si sortís de la terra mateixa el ritme de les cigales i sortien dels marges, disparats contra la faldilla de Ció, els llagastos.
.....
- ¿No sabies que una ciutat de barraques, una veritable ciutat, ha nascut aqui? Una ciutat monstruosa cavada dintre la terra. ¿I que els homes viuen sota la pols?
.......
Era realment un poble allò que hi havia a l’altre cantor del tossal. La terra escorxada era vermella i flonja, amb estries venoses, arrugues i bonys. Emergien de la terra, com estranys líquens, finestres i portes, algunes amb cortinetes florejades i testos de geranis vermells. Com si aquell poble hagués existit així, des de molts segles. I algú hagués fendit amb un immens bisturí aquella crosta dura de pols seca, primer, i després la flonja massa vermella.

Betúlia 005- Expresions betulianes

A pàg. 60
Barrejava en el seu llenguatge poc acurat locucions betulianes, com “n’hi ha ple” i “mos ho diran”,

Betúlia 004- Un temporal d’abans del 1940

A pàg. 51:
Em parlà d’un temporal, d’un meravellós temporal que ella recordava com la cosa més bella del món. Encara anava a l’Institut i tots els nois i noies de classe s’havien llençat riera avall per veure com el mar rebotia les barques contra les cases de la Rambla. Van arribar per la riera d’en Jornet amb aigua fins a genoll i tota la Rambla de Santa Madrona era un mar amb ones i tot. No es podia distingir el mar del cel, era tot gris amb remolins, i ni tant sols podies veure la corba de les grans onades que senties bramular allà mateix. Havia caigut una línia de palmeres i suraven d’aquí d’allà i es movien com si intentessin adreçar-se de nou. Algunes casetes de bany navegaven i anaven a estavellar-se contra el dipòsit del gel junt amb algun llagut que no havien pogut fermar. Els homes treballaven per lligar més fort les barques adossades estranyament a les cases. Els impermeables llu¨^ien molt, negres con xarol, i els homes cridaven contra la remor densa inacabable, sense ritme, com el lliscar d’un riu.

Betúlia 003- Badalona, és com és

A pàg. 39:
Però aquella visió de Betúlia senzilla i bonica no va persistir. Aquella visió dels perfils de les cases i dels terrats tots d’una mateixa mida, que s’estenien avall cap al mar i molt més amunt, quasi a tocar les estrelles, les llums de l’encesa era només una de les múltiples cares de Betúlia. Van anar-se superposant diferents rostres de Betúlia de tal manera que m’es difícil dir: era així, d’una manera ben simple, pròpia per ser compresa, com anirien també canviant els rostres i els gestos i les paraules dels qui acabarien essent amics, coneguts. Coneguts?