JA HI SOC

Com pots veure ja puc accedir, avui no tinc temps, pero aviat ja t'hi posaré alguna entrada

Betúlia 007- L’estiueig a Betúlia

A pàg. 98:
Queia sobre els camps, que s’estenien fins arran de mar, una llum morada, i Bufalà, el poble de casetes blanques i campanar a mig fer, encenia dos o tres llums pels seus carrers, inacabats sempre. Les vinyes, morades també, semblaven créixer, perqué la seva foscor s’estenia pels claps de terra remoguda, pels petits rectangles de blat. La foscor anava venint de Sant Sever i només el mar tenia llum. S’havia despertat, d’un cop, l’olor de la terra i el cant dels grills i les granotes.
......
Era el camí ample que conduïa a la Cartoixa i després a l’ermita de Sant Sever.
Sant Sever s’havia convertit, de feia temps en la colònia d’estiueig de Betúlia. Una vella colònia d’estiueig que comptava amb una certa història ja, amb una època d’esplendor quan els Garrit i els Fises i els Perarnau vivien en les seves immenses cases, ara buides. Avui les torres, d’un mal gust afrancesat, eren repartides en pisos, excepte algunes, com és ara la que ocupaven els Pibernat.
.....
La colònia de Sant Sever refeia cada any, en arribar l’estiu, un petit món comunicatiu i afable, semblant potser al d’aquella Betúlia arremolinada al campanar de Santa Úrsula, quan només calia esperar la riquesa o el pa de cada dia pel camí del mar. Dones i gent jove es quedaven a Sant Sever tot l’estiu. En caure la tarda es podia veure la corrua dels cotxes, entre ells els de línia, tots plens de marits que anaven arribant, un rera l’altre, amb la corbata a la mà, primer signe d’alliberació, i na maleta vessant una munió d’encàrrecs.
......
La colònia inaugurava la instal·lació de tots els estiuejants amb la Festa Major de la Font Picanta, que segons es deia (la Font Picanta, era propietat del senyor Pibernat) seria ben aviat envasada amb garantia d’aigua medicinal. Fins aquest moment tothom podia veure aigua de la Font pel mòdic preu de deu centims.

Betúlia 006- La nova Badalona

A pàg. 69:
- Al barri de les Flors? – va contestar – No, nena maca. Tens una idea de la misèria molt betuliana, una cosa així com una ordenada i pudent dignitat. Però espera.
Esperar consistia en anar caminat per un camí massa llarg, massa polsós. Era un camí amb alguna casa de tant en tant que s’enfilava cap al turó de Montigalà. Seguia desprès cap a l’esquerra deixant el barret de pins de Montigalà i les taques blanques de les cases. Travessava uns camps erms, de pols blanca i farinosa, amb alguna herba també polsosa de tant en tant. Ressonava com si sortís de la terra mateixa el ritme de les cigales i sortien dels marges, disparats contra la faldilla de Ció, els llagastos.
.....
- ¿No sabies que una ciutat de barraques, una veritable ciutat, ha nascut aqui? Una ciutat monstruosa cavada dintre la terra. ¿I que els homes viuen sota la pols?
.......
Era realment un poble allò que hi havia a l’altre cantor del tossal. La terra escorxada era vermella i flonja, amb estries venoses, arrugues i bonys. Emergien de la terra, com estranys líquens, finestres i portes, algunes amb cortinetes florejades i testos de geranis vermells. Com si aquell poble hagués existit així, des de molts segles. I algú hagués fendit amb un immens bisturí aquella crosta dura de pols seca, primer, i després la flonja massa vermella.

Betúlia 005- Expresions betulianes

A pàg. 60
Barrejava en el seu llenguatge poc acurat locucions betulianes, com “n’hi ha ple” i “mos ho diran”,

Betúlia 004- Un temporal d’abans del 1940

A pàg. 51:
Em parlà d’un temporal, d’un meravellós temporal que ella recordava com la cosa més bella del món. Encara anava a l’Institut i tots els nois i noies de classe s’havien llençat riera avall per veure com el mar rebotia les barques contra les cases de la Rambla. Van arribar per la riera d’en Jornet amb aigua fins a genoll i tota la Rambla de Santa Madrona era un mar amb ones i tot. No es podia distingir el mar del cel, era tot gris amb remolins, i ni tant sols podies veure la corba de les grans onades que senties bramular allà mateix. Havia caigut una línia de palmeres i suraven d’aquí d’allà i es movien com si intentessin adreçar-se de nou. Algunes casetes de bany navegaven i anaven a estavellar-se contra el dipòsit del gel junt amb algun llagut que no havien pogut fermar. Els homes treballaven per lligar més fort les barques adossades estranyament a les cases. Els impermeables llu¨^ien molt, negres con xarol, i els homes cridaven contra la remor densa inacabable, sense ritme, com el lliscar d’un riu.

Betúlia 003- Badalona, és com és

A pàg. 39:
Però aquella visió de Betúlia senzilla i bonica no va persistir. Aquella visió dels perfils de les cases i dels terrats tots d’una mateixa mida, que s’estenien avall cap al mar i molt més amunt, quasi a tocar les estrelles, les llums de l’encesa era només una de les múltiples cares de Betúlia. Van anar-se superposant diferents rostres de Betúlia de tal manera que m’es difícil dir: era així, d’una manera ben simple, pròpia per ser compresa, com anirien també canviant els rostres i els gestos i les paraules dels qui acabarien essent amics, coneguts. Coneguts?

Betúlia 002- Badalona, una visó més agradable

A pàg. 37:
Quan me’n vaig voler adonar feia temps que hi vivia. M’havia habituat a les seves olors, als colors dels seus cels de posta i els seus turons grocs amb les xarxes de les vinyes i les xemeneies, ratlles fosques contra la blavor del cel i el pas d’un gran vaixell vorajant la línia de l’horitzó.