JA HI SOC

Com pots veure ja puc accedir, avui no tinc temps, pero aviat ja t'hi posaré alguna entrada

Betúlia 007- L’estiueig a Betúlia

A pàg. 98:
Queia sobre els camps, que s’estenien fins arran de mar, una llum morada, i Bufalà, el poble de casetes blanques i campanar a mig fer, encenia dos o tres llums pels seus carrers, inacabats sempre. Les vinyes, morades també, semblaven créixer, perqué la seva foscor s’estenia pels claps de terra remoguda, pels petits rectangles de blat. La foscor anava venint de Sant Sever i només el mar tenia llum. S’havia despertat, d’un cop, l’olor de la terra i el cant dels grills i les granotes.
......
Era el camí ample que conduïa a la Cartoixa i després a l’ermita de Sant Sever.
Sant Sever s’havia convertit, de feia temps en la colònia d’estiueig de Betúlia. Una vella colònia d’estiueig que comptava amb una certa història ja, amb una època d’esplendor quan els Garrit i els Fises i els Perarnau vivien en les seves immenses cases, ara buides. Avui les torres, d’un mal gust afrancesat, eren repartides en pisos, excepte algunes, com és ara la que ocupaven els Pibernat.
.....
La colònia de Sant Sever refeia cada any, en arribar l’estiu, un petit món comunicatiu i afable, semblant potser al d’aquella Betúlia arremolinada al campanar de Santa Úrsula, quan només calia esperar la riquesa o el pa de cada dia pel camí del mar. Dones i gent jove es quedaven a Sant Sever tot l’estiu. En caure la tarda es podia veure la corrua dels cotxes, entre ells els de línia, tots plens de marits que anaven arribant, un rera l’altre, amb la corbata a la mà, primer signe d’alliberació, i na maleta vessant una munió d’encàrrecs.
......
La colònia inaugurava la instal·lació de tots els estiuejants amb la Festa Major de la Font Picanta, que segons es deia (la Font Picanta, era propietat del senyor Pibernat) seria ben aviat envasada amb garantia d’aigua medicinal. Fins aquest moment tothom podia veure aigua de la Font pel mòdic preu de deu centims.

Betúlia 006- La nova Badalona

A pàg. 69:
- Al barri de les Flors? – va contestar – No, nena maca. Tens una idea de la misèria molt betuliana, una cosa així com una ordenada i pudent dignitat. Però espera.
Esperar consistia en anar caminat per un camí massa llarg, massa polsós. Era un camí amb alguna casa de tant en tant que s’enfilava cap al turó de Montigalà. Seguia desprès cap a l’esquerra deixant el barret de pins de Montigalà i les taques blanques de les cases. Travessava uns camps erms, de pols blanca i farinosa, amb alguna herba també polsosa de tant en tant. Ressonava com si sortís de la terra mateixa el ritme de les cigales i sortien dels marges, disparats contra la faldilla de Ció, els llagastos.
.....
- ¿No sabies que una ciutat de barraques, una veritable ciutat, ha nascut aqui? Una ciutat monstruosa cavada dintre la terra. ¿I que els homes viuen sota la pols?
.......
Era realment un poble allò que hi havia a l’altre cantor del tossal. La terra escorxada era vermella i flonja, amb estries venoses, arrugues i bonys. Emergien de la terra, com estranys líquens, finestres i portes, algunes amb cortinetes florejades i testos de geranis vermells. Com si aquell poble hagués existit així, des de molts segles. I algú hagués fendit amb un immens bisturí aquella crosta dura de pols seca, primer, i després la flonja massa vermella.

Betúlia 005- Expresions betulianes

A pàg. 60
Barrejava en el seu llenguatge poc acurat locucions betulianes, com “n’hi ha ple” i “mos ho diran”,

Betúlia 004- Un temporal d’abans del 1940

A pàg. 51:
Em parlà d’un temporal, d’un meravellós temporal que ella recordava com la cosa més bella del món. Encara anava a l’Institut i tots els nois i noies de classe s’havien llençat riera avall per veure com el mar rebotia les barques contra les cases de la Rambla. Van arribar per la riera d’en Jornet amb aigua fins a genoll i tota la Rambla de Santa Madrona era un mar amb ones i tot. No es podia distingir el mar del cel, era tot gris amb remolins, i ni tant sols podies veure la corba de les grans onades que senties bramular allà mateix. Havia caigut una línia de palmeres i suraven d’aquí d’allà i es movien com si intentessin adreçar-se de nou. Algunes casetes de bany navegaven i anaven a estavellar-se contra el dipòsit del gel junt amb algun llagut que no havien pogut fermar. Els homes treballaven per lligar més fort les barques adossades estranyament a les cases. Els impermeables llu¨^ien molt, negres con xarol, i els homes cridaven contra la remor densa inacabable, sense ritme, com el lliscar d’un riu.

Betúlia 003- Badalona, és com és

A pàg. 39:
Però aquella visió de Betúlia senzilla i bonica no va persistir. Aquella visió dels perfils de les cases i dels terrats tots d’una mateixa mida, que s’estenien avall cap al mar i molt més amunt, quasi a tocar les estrelles, les llums de l’encesa era només una de les múltiples cares de Betúlia. Van anar-se superposant diferents rostres de Betúlia de tal manera que m’es difícil dir: era així, d’una manera ben simple, pròpia per ser compresa, com anirien també canviant els rostres i els gestos i les paraules dels qui acabarien essent amics, coneguts. Coneguts?

Betúlia 002- Badalona, una visó més agradable

A pàg. 37:
Quan me’n vaig voler adonar feia temps que hi vivia. M’havia habituat a les seves olors, als colors dels seus cels de posta i els seus turons grocs amb les xarxes de les vinyes i les xemeneies, ratlles fosques contra la blavor del cel i el pas d’un gran vaixell vorajant la línia de l’horitzó.

Betulia 001- Badalona a l’any 1940 una visió trista

A pàg: 35
Betúlia no és bonica. Ho vaig anar constatant mentre intentava trobar en el seu teixit de carrers i places, rostres de gent i aparadors una mica de bellesa. Seria fals dir que no vaig trobar-n'hi gens ni mica. Però Betúlia és lletja. És una llarga carretera que passa prop del mar. La nova ciutat treballadora i enriquida ha ofegat el vell poblet de mariners. S'ha anat allunyant del mar a mesura que s'enriquia. Havia estat el seu guanyapà, ara és el seu únic jardí, l'única cosa, inútil i bella. Al costat del mar, separat d’ell per la via del tren i les barques, hi ha un llarg passeig amb una única línia de cases que se’n diu la Rambla de Santa Madrona. Des de la carretera cap a la rambla baixen una munió de petits carrers, més aviat bruts. Aquesta xarxa de carrers està limitada per dos solcs profunds, la riera d’en Jornet a mig jorn i la riera de Capçanes al Nord. Els carrers que pugen cap a muntanya són més nets i escassos. Fins i tot el carrer del Temple, amb la parròquia de Santa Úrsula allí dalt, amb el vell campanar d’aire molt noble, pot arribar a ser bonic al capvespre, quan endevines l’ull de bou buidat, perquè el van cremar en temps de guerra, i de sobte sents el so de les campanes que perdura avall pel carrer. El barri de Santa Ürsula és el més noble de la ciutat. Els seus carrers silenciosos, alguna casa de dimensions folgades – alguna data sobre la llinda: 1743 -, evoca una Betúlia sense fabriques, sense estrèpit, amb una visió lluminosa de grans vaixells sobre el mar. Tot això és la decent Betúlia, l’única que volen admetre els betulians, però més enllà de la riera d’en Jornet, a l’extrem Sud-Est, terra conquerida al mar, hi ha tot un món que la digna ciutat ignora. És el Barri de les Flors, també dit Arraval i per mal nom Mèxic. És una illa de carrers rectes, més aviat amples, amb roderes de carros i pilots d’escombraries. Les cases tenen molts pisos i roba estesa als balcons. Allí hi ha la caserna de la Guardia Civil, la dels Carrabiners i moltes criatures que sobreïxen de totes les portes. De tant en tant, botigues amb cortinetes brutes, disposades amb certa coqueteria que transparenten una llum groga i velada, obren les portes només cap al tard i no s’hi sent mai enrenou de criatures. La gent del barri de les Flors parla un altre llengua, no es passeja per la Rambla, té cinemes propis, balls propis, sales de joc, on aparentment es fa el mateix que en altres llocs semblants de la ciutat digna, però on s’amaga sens dubte una perversió que la misèria subratlla amb cinisme. L’arraval s’acull a la parròquia de Sant Silvestre, on els betulians dignesno posen els peus sinó el Dijous Sant a la tarda per complir les visites als monuments. Les noies de Betúlia, les bones noies de l’autentica Betúlia, saben que no han de passar mai per l’Arraval, i els nois de quart curs solen fer-hi alguna escapada, corrent, cap al tard, amb una pessigollejant i agradable impressió de pecaminositat.

Inici blog

Per fi primera entrada